Logo Alfara de Carles

Alfara de Carles

Baix Ebre


Ets a: Portada > Flora > Pi roig


Pi roig

pi_roig

Pi roig- Pinus sylvestris


Descripció
Arbre bastant elevat que supera els 30 m arribant als 40 m. El port es inicialment cònic-piramidal, fet que l'ha fet ésser emprat com a arbre de Nadal als EEUU. En la maduresa es va deformant i fent-se asimètric, amb menys branques en la meitat mes sotmesa als vents o més obaga. L'asimetria del port és més accentuada en condicions de l'estació dures.

El sistema radical és molt potent, amb una arrel principal, que en sòls profunds i solts pot ésser llarga i gruixuda i moltes secundàries. En indrets rocosos l'arrel principal s'atrofia i es desenvolupen les secundàries a la manera que ho fa el pi negre (Pinus uncinata) en cotes superiors.

El tronc és recte i cilíndric, principalment en zones denses, en les que les branques baixes desapareixen per poda natural. L'escorça de jove és d'un to gris i al madurar l'arbre es desescama i es torna asalmonada, principalment en la part superior i en la base de les branques.

Les fulles, de color verd, són acícules de 3 a 10 mm (normalment fins a 6 mm), rectes o una mica arquejades, però tortes helicoidalment.

Floreix de maig a juny i la pinya madura a la tardor de l'any següent, si bé pot quedar a l'arbre un o dos anys. Aquesta pinya te de 3 a 8 mm de llarg i es troba unida a les branques per un peduncle curt. No és una pinya totalment simètrica i les apòfisis de les escames poden estar més corbades en la part externa. La llavor no és fèrtil amb normalitat fins als 40 anys d'edat.

Requeriments estacionals i distribució
El pi roig no és exigent pel que fa al tipus de sòls i si bé prefereix formacions arenoses, profundes i fresques, també viu en calizes inclòs en terrenys amb presència de guix. Principalment el trobem en cambisòls tant d'origen silícic com bàsic (sòls amb un horitzó càmbic o d'alteració), encara que pot sobreviure inclòs en terrenys turbosos i molt humits.

Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 600 mm encara que viu bé en zones amb precipitacions de fins a 400 mm, si bé una part les ha de rebre a l'estiu. No és exigent pel que fa a l'humitat relativa però sí ho és pel que fa a l'humitat del sòl.

És resistent a gelades, vents i nevades, així com a oscil·lacions elevades del cicle tèrmic anual, fet que li permet viure als boscos de Sibèria amb oscil·lacions de fins a 70º.

Les pinedes espanyoles es troben normalment entre els 1.000 i 2.000 m amb l'òptim als 1.500 m. Aquest límits no són estrictes i els pot superar per ambdues bandes.

Suporta bé la continentalitat i això amb les característiques anteriors li donen una gran amplitud ecològica fet que explica que sigui l'arbre de més àmplia distribució del món.

El pi roig té un temperament robust, de llum, colonitzant bé els terrenys sense arbrat i creixent malament a l'ombra d'altres espècies. La seva distribució el porta per tota Europa i Àsia entre el paral·lel 37º a Serra Nevada (Granada) fins al 70º a Escandinàvia. Pel que fa a la longitud el trobem des de Galícia fins a la costa sud de Iacútia.

Els millors i més extensos boscos estan a Sibèria, Bielorússia, Polònia i Alemània. A Espanya trobem bons boscos entre altres llocs a Guadarrama, Pirineus, Cordillera Ibérica (Burgos, Sòria i La Rioja), Castelló, Tarragona...

Psylvmap

Estructura i composició de la vegetació
Per la seva gran distribució i amplitud ecològica el pi roig es troba en nombroses comunitats vegetals, per la qual cosa detallar totes aquestes formacions excedeix l'àmbit d'aquestes línies. Parlarem d'algunes de les comunitats típiques dels boscos ibèrics.

1. Pinedes boreals de pi roig.

Formacions que es corresponen a les estacions més mesòfiles, amb ambients més humits i en el mateix tram altitudinal que l'avet (Abies alba) i el faig (Fagus sylvatica) amb els que sovint es barreja. Dins d'aquestes zones, són les vessants més assolellades i els indrets més secs on el pi roig pren el domini. Són boscos que a la seva maduresa ens mostren arbres elevats, amb troncs rectes i regulars. Arran de terra les molses dominen i poden formar un tapis continu pel què també s'anomenen pinedes de pi roig amb molses. Ens trobem en el domini Hylocomio-Pinetum catalaunicae. En aquestes circumstàncies cal diferenciar:

  • Les terres bàsiques en les que podem trobar també el freixe (Fraxinus excelsior) o el faig i com a sotabosc trobem la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el boix (Buxus sempervirens), la moixera (Sorbus aria), el tortellatge (Viburnum lantana), ginebre (Juniperus communis) i l'arç blanc (Crataegus monogyna) entre altres.
  • Sòls àcids en els que apareix acompanyat normalment pels avets, el roure pènol (Quercus petraea) i el faig. En zones molt humides i pobres apareix el bedoll (Betula pendula) i el trèmol (Populus tremula). Altres espècies que hi trobem són la bruguerola (Calluna vulgaris), el gèum boscà (Veronica officinalis), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa)..., espècies de caràcter acidòfil.
2. Pinedes de caràcter xeròfil

En terrenys amb condicions més dures, principalment en les solanes i zones ventoses, les molses desapareixen juntament amb altres espècies més pròpies dels hàbitats dels avetars i les fagedes. Dins d'aquests indrets podem trobar:

  • Pineda de pi negre i pi roig: En les cotes més elevades d'aquests paratges el pi roig es pot barrejar i inclòs hibridar amb el pi negre (Pinus uncinata). (Domini Hylocomio-Pinetum catalaunicae subasociació pinetisum uncinatae).
  • Pineda de pi roig amb descàmpsia flexuosa: En sòls àcids i indrets càlids a l'estiu i freds a l'hivern la pineda és més clara i apareix amb altres arbres com el roure pènol (Quercus petraea) i el bedoll (Betula pendula). Altres espècies que hi trobem són el ginebre (Juniperus communis), el boix (Buxus sempervirens), el bàlec (Cytisus purgans), inclòs la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi)... L'estrat herbaci està dominat per la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa). (Domini Deschampsio-Pinetum valentinum).
  • Pineda de pi roig amb boixerola: En terres bàsiques trobem pinedes clares similars a les del cas anterior. En aquest cas l'acompanyen el ginebre (Juniperus communis), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el boix (Buxus sempervirens), l'astràgal (Astragalus sempervirens), l'eriçó (Echinospartum horridum).... (Domini Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae).
3. Pinedes submontanes

En indrets ja no tant muntanyencs el pi roig canvia l'estructura florística que l'acompanya i es barreja amb el roure martinenc (Quercus humilis), el roure de fulla petita (Quercus faginea) i la pinassa (Pinus nigra). L'acompanyen aquí espècies típiques de la pinassa i el roure de fulla petita com la herba fetgera (Hepatica nobilis), l'el·lebor (Helleborus foetidus), la coroneta (Coronilla emerus), el bàlec (Cytisus sessilifolius), el boix (Buxus sempervirens)...

En els paratges més elevats apareixen altres espècies com la poa boscana (Poa nemoralis) i el marcòlic (Lilium martagon), si bé no perdem el domini de l'estructura de les rouredes de roure de fulla petita.

Silvicultura
Per tractar-se d'una espècie de llum i colonitzadora s'ha tractat sovint en boscos ordenats amb tractament d'aclarida successiva uniforme amb torns entre 80 i 120 anys i produccions de fins a 4 m3/ha/any.

En les típiques pinedes denses de pi roig amb molsa, no es requereixen estassades normalment però en molts boscos ibèrics, en ubicacions més seques o més clars que la formació esmentada, el matoll pot aparèixer en quantitats suficients que facin recomanable una estassada.

Les aclarides es fan en funció l'espessor i normalment es fan cada vint anys, per deixar per a la talla final entre 250 i 300 peus dels que deixarem uns 50 peus pare.

La repoblació no és necessària normalment si es porta un bon control de la forest i si cal repoblar es fa normalment amb planta a arrel nua d'un o dos anys o millor amb planta amb pa de terra 1+1.

Plagues i malures
Per la seva àmplia distribució té també un gran nombre de plagues que l'afecten així trobem les defoliacions provocades per la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa), atacs d'escolítids com l'Ips acuminatus, defoliacions provocades pel fong Diplodia pinea, brots tords simptomàtics de Melampsora pinitorqua, la roja de les acícules que origina Coleosporium senecionis, i altres atacs de fongs com els de l'alzinoi (Armillariella mellea) o Lophodermium pinastri.

Propietats i usos
Fusta resinosa de bona qualitat que dona fusta amb més proporció de duramen i albeca més colorada en les varietats de millor port i amb albeca més blanca i gruixuda en les de pitjor port.

La fusta és en general de bona qualitat, amb tronc rectes i poc nudosos, propietats que han fet que sigui un dels nostres pins més apreciats.

Per la seva qualitat i considerant la seva duresa que és mitjana, s'ha fet servir en construcció, ebenisteria i fusteria. S'han fet servir per fusteria de qualitat i també per a mastils de vaixells.

La fusta de mides petites no es massa bona per pasta per la presència de resina i s'utilitza per a fer postes per tanques després d'un tornejat i un tractament protector amb autoclau.

Els exemplars dolents poden emprar-se per a llenya i/o combustible amb bon resultat, essent la millor de les pinàcies ibèriques per aquesta finalitat.

En alguns estats dels EEUU es fa servir com a ornamental o com a arbre de Nadal.

Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia. Antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. Amb aquesta finalitat és millor fer servir les "gemes" o les pinyes per obtenir un xarop. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

Sovint els usos més beneficiosos són els indirectes i en concrets els valors protectors, recreatius i paisatgístics. Pel que fa als primers serveix de protecció no solament contra l'erosió, sinó que també contra els allaus de neu i pedres i pel que fa als altres les pinedes de pi roig són objecte en moltes zones, d'una gran freqüentació turística tant d'excursionisme com d'altres activitats entre les que cal destacar sobretot la recerca de bolets principalment a Catalunya i en les espècies del pinatell (Lactarius deliciosus) i el rovelló (Lactarius sanguifluus).

Miscel·lània
Els pins s'han de tallar en lluna nova per evitar que es corqui la fusta.

A Noruega encara existeixen temples i cases construïdes amb fusta de pi roig amb més de 800 anys d'antiguitat.

Pels celtes el pi era el arbre que simbolitzava la selectivitat.



© Ajuntament de Alfara de Carles, Tots els drets reservats - Qui som? - Normes de privacitat

Amb el suport de: Diputació de Tarragona. Logo Consell Comarcal del Baix Ebre. Logo Consorci Administració Oberta de Catalunya. Logo