Logo Alfara de Carles

Alfara de Carles

Baix Ebre


Ets a: Portada > Flora > Faig


Faig

faig

Faig- Fagus sylvatica


Descripció
Arbre de gran port escorça llisa i color cendra de fins a 30 - 35 m, fins i tot arriba als 40 m. Cal dir que el port pot variar en funció de la qualitat de l'estació i de si ha crescut aïllat o amb espessor. En el primer cas presenta branques horitzontals a mitja alçada i en boscos densos apareixen més amunt de la meitat i ascendents.

El tronc es va fent amb el temps recte, esvelt, net, passant l'escorça d'un to verdós inicialment a un característic color cendrós. La capçada és amplia ovalada o hemisfèrica i apareix a partir de la primera meitat de l'arbre amb fulles abundant que donen un ombra densa. Presenten habitualment branques zigzaguejants, donant un aspecte molt característic, amb fulles aïllades o també braquiblastes amb agrupacions de fulles.

Fulla caduca, verd clares que adquireixen un groc enrogit en arribar la tardor, estant verdes uns 5 o 6 mesos. Limbe ovalat, enter, sinuos-ondulat, a vegades lleugerament dentat, una mica pelut la cara inferior i amb una renglera de pels sedosos al marge.

El sistema radical és potent amb una arrel principal recta, poc profunda i amb arrels secundaries molt fortes. Al deixar de créixer l'arbre en alçada desenvolupa moltes arrels secundàries superficials.

Floreix en abril i maig amb flor masculina globosa, de llarg peduncle i femenina formant grups a l'extrem del brot. El fruit, de forma trígona, són les fages i apareixen en grups de dos o tres dins d'una mena de cúpula eriçada però no punxuda que s'obre en quatre valves. Apareixen quan l'arbre ja te 20 o 25 anys al setembre-octubre disseminant lentament, si bé no es fèrtil fins que arriba als 40 en arbres aïllats o als 55 en boscos tancats.

Requeriments estacionals
Viu en terrenys fèrtils i frescos en diferents substrats, així el trobem en argiles, granits, gneiss, margues, esquistos..., encara que és més freqüent en calizes. No tolera Ph inferiors a 4,5 estan els millors boscos en sols bruns. L'hem vist en solanes rocoses i seques, però no es troba en substrats amb excés d'humitat.

Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 600 mm, i en molts llocs en rep superiors als 1000 mm. En general rep més de 200 mm a l'estiu i requereix d'un ambient humit en l'època d'activitat vegetativa en el que te un metabolisme intens, amb una transpiració elevada. Resisteix bé les gelades a l'hivern (fins a -25º), però és sensible a les gelades tardanes de les que es recupera amb dificultat. El trobem per sobre dels 1.000 m arribant fins als 2.000 m i gaudint el seu òptim entre 1.000 m i 1.500 m, si bé podem trobar-lo a 500 m. Viu millor en les vessants, cims o planures que en els fondals i valls tancades en les que li afecten les gelades tardanes, trobant-se normalment a la vessant nord excepte e les cotes més altes.

Espècie d'ombra, forma boscos densos que deixen passar únicament el 5 % de la llum. En les forests mixtes prefereix les àrees més ombrosos per posteriorment intentar desenvolupar-se sota la coberta de l'espècie acompanyant.

Regenera bé de llavor i també de soca en les primeres edats, adquirint la màxima alçada als 125 anys per viure fins als 300.

Orígens i distribució
Les fagedes son els boscos més recentment extesos per Europa i la Península Ibérica. Fa 9000 anys únicament hi havia boscos importants als Càrpats, si bé hi quedaven reductes en zones més protegides que a la Península es troben principalment a Cantàbria i Pirineus. A partir de llavors va tenir una ràpida expansió arribant a les nostres contrades fa 3000 anys. L'anàlisi genètic probablement podria diferenciar caràcters entre les fagedes provinents dels Càrpats i les que es van expandir a partir dels reductes que quedaven, si bé la diferenciació taxonòmica pot ésser complicada per les possibles hibridacions que es puguin donar.

fsmap

L'exitosa expansió del faig fins l'actual en els últims 9000 anys, no solament cal buscar-la en un òptim climàtic desprès de l'última fluctuació interglaciar. L'eficiència del metabolisme del faig quan disposa d'un ambient prou humit per compensar la seva elevada transpiració, li permet aconseguir una gran productivitat de biomassa a pesar del seu curt període vegetatiu, inclòs si no disposa de sols rics. El seu caràcter d'ombra li permet desenvolupar-se sota altres espècies que desprès no podran viure sota la seva ombra competint així amb avantatge, dominant finalment la situació.

Estructura i composició de la vegetació
L'estructura de les fagedes normalment és senzilla amb un estrat arbori dens i normalment monoespecífic i un estrat herbaci que pot ésser més o menys dens segons les condicions. Per il·lustrar aquesta situació podem dir que al Montseny la producció en biomassa de les fagedes és de 10,3 t/ha/any de les quals 10,2 corresponen al faig.

1. Estrat arbori: Amb el faig únicament trobem espècies de mida inferior i de fulla persistent com el grèvol (Ilex aquifolium) o el teix (Taxus baccata). Altres espècies que podem trobar, si bé no en gran nombre son l'avellaner (Corylus avellana), les moixeres (Sorbus sp.), el cirerer (Prunus avium)... Els boscos barrejats amb pi o avet poden venir de fases expansives del faig cap a boscos monoespecífics o de boscos mixtes en equilibri en el segon cas.

2. Estrat arbustiu: Pràcticament no apareix en les típiques fagedes, podem esmentar el nadiu (Vaccinum myrtillus), el lloreret (Daphne laureola), algunes lletereres (Euphorbia sp.). En algunes formacions específiques, el matoll pot ésser més important com en les fagedes amb boix.

3. Estrat herbaci: És limitat sota el faig, però es desenvolupa bastant a les clarianes. Són freqüents les cobertures pobres, als voltants del 30-40%, augmentant aquestes en les fagedes pobres, normalment en terrenys rocosos.

Les formacions més comunes que podem trobar son:

Fageda amb joliu: És la fageda típica ocupant indrets excepcionalment frescos, en zones planes o poc pendents o podem tenir sòls fèrtils i en alçades òptimes (entre 1000 i 1500 m). En aquests indrets, de caràcter eurosiberià, l'estrat arbori és dens i permet un sotabosc sempre inferior al 20 % de la biomassa total, format per joliu (Scilla lilio-hycinthus), la viola boscana (Viola sylvestris), el càrex (Carex sylvatica), la reina dels boscos (Asperula odorata), la mèlica uniflora (Melica uniflora), les anèmones (Anemone nemorosa i A. ranunculoides)...

Fageda amb ellèbor verd: En terrenys més pobres i pedregosos, amb alçades inferiors el sotabosc si bé és similar en quan a espècies, encara és més minso en quan a la quantitat, fins i tot pot haver absència de plantes herbàcies. En aquestes condicions poden dominar l'el·lebor verd ( Helleborus viridis) i el buixol (Anemone nemorosa). Podem trobar també aquesta formació en terrenys neutres o lleugerament àcids, on la presència de nadiu (Vaccinium myrtillus) és indicador d'aquest caràcter àcid.

Fageda amb descàmpsia: Si el sòl és silícic la fageda és més pobra i té com acompanyants espècies que habiten en aquest substrat. Son les fagedes amb descàmpsia (Deschampsia flexuosa), en les que també trobem festuca ovina (Festuca ovina) i nadiu (Vaccinium myrtillus). Aquestes fagedes poden arribar a formar boscos mixtos amb l'avet (Abies alba).

Fageda amb boix: En substrats calcaris poc humits apareixen espècies de caràcter submediterrani on el boix (Buxus sempervirens) pot desplaçar al espècies més atlàntiques comuns a les fagedes. En cara trobem l'el·lebor verd (Helleborus viridis) però és més freqüent el marxívol (Helleborus foetidus) de caràcter submediterrani. Altres espècies son l'herba fetgera (Hepatica nobilis), l'avellaner (Corylus avellana), el lloreret (Daphne laureola)...

Fageda amb heura: En alguns sots humits i abrigats el boix és substituït per l'heura (Hedera helix) que arriba a cobrir tot el sòl. podem trobar també la prímula acaule (Primula vulgaris) o el gerani nodós (Geranium nodosum).

Fageda amb prímula acaule: Als Ports de Beceït en els sots per sota de la fageda amb boix és la prímula acaule (Primula vulgaris) qui pren protagonisme. Trobem també la sanícula (Sanicula europaea) i la lúzula de bosc (Luzula sylvatica).

Avetosa amb faig: Podem trobar aquesta formació en terrenys calizos, com a variant de la fageda amb joliu, en terrenys amb Ph pròxims al neutre de fageda amb ellèvor verd o en indrets on la fageda amb descàmpsia comparteix l'estrat arbori amb l'avet (Abies alba) donant lloc a aquesta comunitat. Són sistemes molt complexes d'alta productivitat i gran valor ecològic, en els que l'avet saneja els terrenys més humits bombejant amb les seves potents arrels i el faig recull l'humitat ambiental provocant una precipitació horitzontal molt important en els períodes més secs. El faig, més colonitzador, permet l'entrada a la seva ombra de l'avet actuant com etapa serial.

Tenint en compte les formacions més comunes explicades, podem diferenciar les següents associacions:

Formacions Comunitat Ambient
Fageda amb joliu Scillo-Fagetum Fageda en sòls fèrtils, calizos, en alçades òptimes.
Fageda amb ellèbor verd Helleboro-Fagetum Fagedes en terrenys més pobres i pedregosos, amb pH més aprop del neutre inclús lleugerametn àcids.
Fageda amb descàmpsia Luzulo niveae-Fagetum Sòls silícics, més pobres.
Fageda amb boix Buxo-Fagetum Substrats calcaris poc humits amb influències submediterrànies.
Fageda amb heura Geranio-Fagetum Sots humits i abrigats de les fagedes amb boix.
Fageda amb prímula acaule Primulo-Fagetum Sots humits i abrigats de les fagedes amb boix als Ports de Beceït.
Avetosa amb faig Scillo-Fagetum subas. abietetosum ó Helleboro- Fagetum subas. abietetosum ó Luzulo niveae-Fagetum subas. abietetosum Boscos mixtes on ambdues espècies es troben en equilibri complementant-se en qualsevol de les associacions esmentades.
 
 

Silvicultura
En algunes zones el faig es tracta com a bosc baix, en torns curts entre 8 i 20 anys per obtenir fusta per pasta de paper o llenyes, si bé cap als 70 anys deixa de rebrotar. Normalment s'apliquen torns de més de 80 anys arribant als 160 anys per obtenir fusta. En aquest cas s'apliquen tractament de boscos irregulars amb aclarides periòdiques. A França hi ha zones on es fan talles d'una ha arreu per considerar que és el millor mètode per obtenir una bona regeneració natural.

Les fagedes presenten bona regeneració natural per la qual cosa no es necessita normalment reforestar en el tram en regeneració quan es tracten per aclarida successiva uniforme, en cas contrari, la bona qualitat del terreny permet una fàcil reforestació amb planta d'una o dues sabes, si bé es prudent donar-li ombra el primer any.

En terrenys bons i aplicant uns tractaments correctes s'han aconseguit valors de producció de fins a 12 m3/ha/any. A les nostres fagedes les produccions es troben entre els 3 i els 5 m3 /ha/any.

Com a plagues i malures la més coneguda és el cor roig del faig que provoca el miceli d'alguns fongs (Ungulina marginata, Ganoderma applanatum, Fomes connatus...) al penetrar per alguna ferida, depreciant la fusta. En fusta ja tallada, els dos primers fongs esmentats podem provocar coloracions vermelles i pudricions en l'anomenat "pasmo" de faig. Pel que fa als insectes Euproctis chrysorrhoea menja fulles, brots i flors i Orchestes fagi menja les fulles.

Per a la seva cubicació l'Inventari Forestal Nacional fa servir fórmules del tipus:

v = a + b x d2 x h

essent d el diàmetre amb escorça en centímetres i h l'alçada total en metres.

Així podem trobar per a la província de Girona:

v=51,46 + 0,02254 x d2 x h

Propietats i usos
Fusta blanca-grogosa que al tallar-la passa a vermellosa, sense albeca i duramen diferenciats. És una fusta dura, de densitat mitjana o alta, de gra fi, que desenrotlla bé i dona una fullola de qualitat.

S'utilitza en fusteria en peces rectes o corbades (si bé requereix tractament per allargar la seva vida), per fer travesses per les vies de tren, per pasta de paper a torns curts en països on no disposen de fusta d'eucaliptus, per torneria, per llenya.

Altres usos freqüents son els ornamentals, el carboneig per obtenir un carbó que s'havia emprat en medicina, destil·lada pels mateixos fins, ...

La faja te usos alimentaris aprofitats normalment per la fauna dels seus entorns, si be hi ha cites com la de Cornelio Alejandro que relata com quan estaven assetjats per l'enemic al castell de Chío, els habitants del mateix van defensar-se de la gana únicament menjant fages.

Els seus bolets
Hi ha diversos bolets aptes pel consum a les fagedes, per esmentar-ne uns quants anotarem:

- Clitocybe odora (anisat): fàcilment distingible d'altres clitocybes per la seva olor a anís. Es menja barrejat amb altres pel seu gust intens.

- Marasmius alliaceus (allet): s'utilitza com a condiment per seu gust a all.

- Oudemansiella radicata: no te gran valor culinari i apareix citada en la bibliografia com a pròpia de les fagedes, si bé no l'he identificada.

- Cortinarius praestans: espècie poc freqüent, comestible de jove.

- Russula cyanoxantha (blavet o puagra llora): bon comestible que apareix als estius plujosos i la tardor en boscos tant de planifolis com de coníferes. L'hem trobada tant en castanyedes com en fagedes.

- Phylloporus rhodoxanthus: bolet comestible de poc valor i poc freqüent.

- Boletus pinicola (cep o sureny): bolet de gran qualitat del grup dels boletus de carn blanca immutable.





© Ajuntament de Alfara de Carles, Tots els drets reservats - Qui som? - Normes de privacitat

Amb el suport de: Diputació de Tarragona. Logo Consell Comarcal del Baix Ebre. Logo Consorci Administració Oberta de Catalunya. Logo