Logo Alfara de Carles

Alfara de Carles

Baix Ebre


Ets a: Portada > Flora > Alzina surera


Alzina surera

alzina_surera

Alzina surera- Quercus suber

Descripció
Arbre d'alçada mitjana (difícilment supera els 20 m), d'aparença robusta, molt similar a l'alzina excepte pel que fa a la seva característica escorça, que el fa inconfusible. El tronc és recte, gruixut i curt en arbres aïllats i més esvelt en zones denses, i pot arribar a superar els 2 m de diàmetre normal. L'escorça és llisa a la joventut i va acumulant aviat suro grisós, que es va fent cada cop mes gruixut amb esquerdes molt profundes. Si no es pela mai poden arribar fins als 15 cm d'escorça. Aquesta rep el nom de pelegrí i si s'extrau es regenera formant una capa de suro que també te esquerdes longitudinals però més petites i menys profundes. Les successives peles del suro regeneraran ja amb un suro més fi i de més qualitat. En pelar el suro queda una capa groc clar, que agafa posteriorment un to negre-vermell.

La capçada s'inicia a poca alçada (4-5 m en arbres aïllats o fins a 7-8 m en boscos densos), per continuar amb una capçada ovalada, irregular o aparasolada al passar els anys. Las branques son fortes i abundants, també proveïdes de suro. Les branquetes son peloses de to ferròs.

Les arrels son fortes, molt vigoroses i es desenvolupen en tots els sentits, amb arrels superficials que poden generar nous brots.

Arbre de fulla persistent, de 3 a 7 cm normalment, aovada, dentada i poc lobulada, coriàcia, verd fosc lluent per dalt i avellutada i grisa-blanquinosa per sota. Flor masculina groga que penja en grups al final de les branquetes i femenina poc pedunculada al final dels brots de l'any. Floreix d'abril a principis d'estiu i madura de setembre a febrer en tres etapes. Fructifica com molt aviat als 10-12 anys i amb normalitat a partir dels 25-30 anys.

Requeriments estacionals
Viu en terrenys silicis, sense cal, amb preferència pels climes suavitzats per l'influencia de la mar, una mica humits i sense gelades fortes, normalment en alçades no superiors als 1.000 m, si be a Granada arriba als 1.300 m i al Marroc als 2.200 m. Hem vist un suro aïllat a Ventolà (Pirineu Gironí) a uns 1.200 m que dona anecdòticament un possible límit superior del suro a Catalunya.

Requereix una precipitació mitja anual superior als 400 mm, de les quals almenys 100 mm s'han de rebre a l'estiu (incloent les precipitacions horitzontals de boirines o rosada, o captacions d'aigües freàtiques). Les mitjanes del mes més fred no han d'ésser inferiors al 0º i resisteix temperatures mitjanes del més mes càlid superiors als 25º. Les millors sureres es troben en vessants suaus en solana, protegides dels vents freds del nord amb precipitacions entre 600 i 1000 mm. Les ubicacions amb precipitacions baixes coincideixen amb obagues i fondals (amb la limitació del fred) i les zones amb més precipitacions li permetés arribar a les ubicacions més elevades.

Espècie de mitja llum, requereix certa protecció inicialment per exigir molta llum al madurar. Es reprodueix be de llavor, si bé aquesta és molt buscada per la fauna local per la qual cosa les plantacions es fan normalment amb planta d'una o dues sabes. Creix fins als 200 anys i pot arribar a superar els 500 anys.

Orígens i distribució
Les sureres es corresponen en la seva distribució amb les zones mediterrànies humides on les glaciacions quaternàries no van ésser massa intenses. La presència per tota la península de taques de sureda fora del quadrant sud-oest de la península, amb amplies àrees a Girona i nord-est de Barcelona i taques a Castelló, Galícia, Astúries, Màlaga, Granada, Múrcia, Madrid, Lleó, Valladolid, Saragossa... fan pensar en una àrea antiga més gran en els terrenys silícics de la península.

qsmap

Estructura i composició de la vegetació
En aquest apartat resumirem els tipus de suredes definits per J.M. Montoya Oliver ( "Tipificación forestal de los bosques españoles. Los alcornocales -Quercus suber L.-" Boletín de la Estación Central de Ecologia vol.13, nº25 MAPA, Madrid,1984). Així podem trobar:

0. Suredes pures:

Es troben principalment al Marroc i a Espanya son rares excepte a zones baixes de Huelva, Cadis, Sevilla i Màlaga. Suposen un clímax de les suredes per la seva termofilia superior a la de l'alzinar i connecten amb les suredes amb Tetraclinis articulata existents al Marroc, Argèlia i Tunis. Donen suros de baixa qualitat.

Normalment estan en terrenys arenòs-argilosos amb presència de Cistus salviefolius. En zones arenoses es caracteritza per la presència de Teline linifolia, amb PH elevats o terrenys rocosos trobem olivera (Olea europaea), llentiscle (Pistacia lentiscus) i estepa negra (Cistus monspeliensis), en sols hidromorfos pot trobar-se la murta (Myrtus comunis).

1. Suredes amb roures caducifolis:

Es troben a Galícia, Astúries i nord de Portugal en climes mediterranis subhumids amb tendència atlàntica. Són zones humides amb precipitacions superiors als 1.000 mm i temperatures mitjanes moderades. L'acompanya Daboecia cantabrica en les zones més humides i Erica umbellata a les més seques i fredes.

Altres espècies característiques son la brugerola (Calluna vulgaris), el bruc vermell (Erica cinerea), el freixe (Fraxinus excelsior), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), la gatosa (Ulex europaeus)...

2. Suredes amb roures marcescents (Quercus pyrenaica i Quercus pubescens):

Suredes amb roure reboll (Quercus pyrenaica) que es substituït a Catalunya pel roure martinenc (Quercus pubescens). Coincideixen amb climes mediterranis subhumits amb tendència centreuropea en alçades normalment inferiors als 1.000 m i en zones més seques i fredes que les anteriors.

Son característiques la ginesta blanca (Genista florida), el ginestell (Cytisus scoparius), l'estepa de muntanya (Cistus laurifolius), l'arboç (Arbutus unedus), el pi pinastre (Pinus pinaster), el freixe (Fraxinus angustifolia), la cornicabra (Pistacia terebinthus), el marfull (Viburnum tinus)...

3. Suredes amb roure africà (Quercus canariensis):

Apareixen a Andalusia occidental i excepcionalment a Catalunya en zones humides termals i amb hiverns sense fred. Són les àrees de màxima productivitat quan no rep atacs de fongs.

Son zones amb arboç (Arbutus unedus), brugerola (Calluna vulgaris), arç blanc (Crataegus monogyna), bruc (Erica scoparia), gatoll (Phillyrea latifolia)...

4. Suredes amb roure de fulla petita (Quercus faginea):

Es troba a Andalusia, Extremadura, Ciutat Real, Toledo... en les àrees més humides del clima mediterrani semiàrid càlid. Suposa una transició entre les suredes amb roures marcescents i les suredes amb alzina.

Podem trobar l'arboç (Arbutus unedus), l'auró negre (Acer monspessulanum), la brugerola (Calluna vulgaris), l'estepa blanca (Cistus albidus), el castany (Castanea sativa), el pi pinastre (Pinus pinaster), el freixe (Fraxinus angustifolia), la cornicabra (Pistacia terebinthus), el marfull (Viburnum tinus)...

5. Suredes amb alzina termal (Quercus ilex):

Zones baixes sense fred a l'hivern, molt representatives de les suredes espanyoles, en climes mediterranis semiàrids càlids amb precipitacions baixes. Podem trobar el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis) i el garrofer (Ceratonia siliqua). En les zones més humides apareix el marfull (Viburnum tinus) o l'arboç (Arbutus unedo).

Altres espècies son el garric (Quercus coccifera), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi pinastre (Pinus pinaster), l'aladern (Rhamnus alaternus)...

6. Suredes continentals amb alzina (Quercus ilex):

Zones continentals i interiors de la península, principalment a Salamanca i Àvila. La continentalitat ve marcada per la presència de Juniperus oxycedrus.

Podem trobar també tintorell (Daphne gnidium), el freixe (Fraxinus angustifolia), el pi pinastre (Pinus pinaster), l'alabern (Phillyrea angustifolia), l'aladern (Rhamnus alaternus)...

7. Suredes normals amb alzina (Quercus ilex):

Son abundants en els terrenys silícics en clima mediterrani semiàrid càlid amb hiverns càlids i amb precipitacions normalment inferiors als 600 mm. Donen suros de bona qualitat en produccions baixes.

Podem trobar també tintorell (Daphne gnidium), el freixe (Fraxinus angustifolia), el pi pinastre (Pinus pinaster), l'alabern (Phillyrea angustifolia), l'aladern (Rhamnus alaternus)...

8. Suredes en situacions especials:

Esmentarem únicament la seva existència en :

- Suredes en sols de pseudoglei.

- Suredes en roquedals.

- Suredes en zones ventoses.

Silvicultura
El suro no és un arbre molt colonitzador i normalment es limita a regenerar-se de llavor sota ell mateix, quedant força difusa la seva germinació per la seva fructificació perllongada al llarg dels mesos. A més a més l'aglà es apreciada per la fauna el que dificulta que tinguin temps de germinar. Les plàntules de l'any son tendres i poden ésser menjades per la fauna o secades si l'estiu és sec, per la qual cosa bona part de la regeneració de les suredes queda en mà de la seva alta capacitat de rebrot tant de les plantules seques o menjades com dels arbres tallats o cremats.

En zones amb matoll dens, aquest fa quasibé impossible la germinació de l'aglà, i això explica el fet que hom pot observar sovint en suredes cremades en les que als pocs anys de l'incendi apareixen nombrosos peus de llavor en disminuir la cobertura espessa del matollar. Per aquest motiu, juntament amb la resistència que suposa l'escorça (si no ha estat pelat als últims anys) protegint al suro i amb la capacitat de brollar de soca, podem definir el suro com a piroresistent.

La silvicultura de les suredes pot ésser molt diversa però podem diferenciar bàsicament dos casos, les suredes combinades amb altres usos agraris com la pastura o el conreu agrari i les que es tracten com a forest sense altres aprofitaments agraris.

1. Suredes combinades amb altres usos agraris:

Es un ús que es troba principalment en el quadrant sud-oest de la península. La densitat d'aquestes esta molt condicionada per l'altre ús que es fa del terreny, essent inferior a la de l'altre cas. En un cas normal podem tenir plantacions amb un marc entre 8x8 i 10x10 per anar disminuint la densitat al anar creixent els suros, deixant aproximadament una quarta part dels inicials.

Quan l'ús que es combina es la pastura es fan normalment podes per buscar la màxima superfície de projecció de copa possible, per maximitzar la producció d'aglà buscant formes similars a les de les deveses d'alzines.

2. Suredes tractades com a bosc:

Donades les condicions actuals del mercat, el producte principal és el suro, quedant les llenyes com a secundàries. L'extensió de la xarxa de gas natural contra la que competeix molt malament la calefacció per crema de llenya, fa que en un futur sembla que es mantindrà la tendència a menys que es trobin productes alternatius al suro que mantinguin les seves propietats a un preu competitiu.

Sembla clar que per aconseguir bones qualitats de suro cal boscos clars amb cobertures entre el 60 % i el 80 % i cal mantenir densitats d'arbrat que la mantinguin. Els canvis a suredes més clares per tenir un aprofitament agrari simultani es convenient fer-ho en vàries fases per facilitar l'adaptació dels arbres a la nova situació. En masses productores normalment s'aprofiten les clares per mantenir artificialment suredes monoespecífiques eliminant els pins, roures i alzines.

Si bé les suredes poden venir de reforestacions essent masses coetànies, sovint es tracten com a bosc irregular mantenint totes les classes d'edat i aprofitant cada arbre en tant es mantingui una bona qualitat del suro. L'aplicació de mètodes per masses regulars poden donar lloc a sacrificis intolerables tenint en compte que la màxima producció es la del suro i pot portar a tallar suros en bona producció, tractaments com a bosc semirregular amb un tram mòbil en regeneració poden ser considerats principalment quan la sureda està barrejada amb altres espècies.

A part del torn de talla cal considerar el torn de pela que pot variar molt segons la zona, aquest és un torn de caràcter tècnic ja que ha de tenir el gruix necessari per fer taps (en cas contrari solament serveix per trituració amb una gran depreciació del seu valor). Aquest es assoleix normalment als 9 o 10 anys al sud-oest de la Península, però a Catalunya el torn s'allarga als 14 anys o fins als 16 anys en les pitjors estacions.

L'edat de pela del pelegrí varia en funció del temps que tarda l'arbre en arribar als 20-25 cm de diàmetre, mida a partir de la qual pot ésser pelat. S'accepta que la longitud de pela no ha de superar normalment 1,5 vegades la circumferència a 1,3 en la primera pela per passar a 2 i 2,5 vegades en les successives peles.

La producció en suro de cada pela be fixada per pes en kg per m2 i generalment parlem de valors entre 7 i 8 kg/m2 (hem messurat valors mitjos de 7,4 a algunes finques de Girona), del quals hi ha una pèrdua del 20% al assecar-se i un altre 20% al raspar-lo i coure'l (primera transformació que es fa).

Per la bona qualitat de les llenyes, s'havia tractat la sureda com a bosc baix per obtenció de llenyes, però aquesta pràctica va quedant en desús pel recés del mercat de les llenyes. En general podem parlar en les suredes d'una producció entre 250 i 450 kg/any de suro i entre 0,5 i 1 m3/ha/any de llenya.

Com exemple de cubicació, segons el Primer Inventari Forestal Nacional en dades de la provincia de Girona, tenim que:

Amb escorça
Volúmen en fusta VM=24,62+0,02604xD^2xH
Volúmen en llenyes VL=7,1-29,46xVM+854,71644xVM^2
Sense escorça  
Volúmen en fusta VM=28,42+0,02514xD^2xH
Volúmen en llenyes VL=-23,3+660,5xVM-286,42880xVM^2

on,

VM= volúmen maderable

D=diàmetre a 1,3 m en centímetres

H=altura total de l'arbre

VL=volúmen en llenyes

Per un bon desenvolupament del suro es recomanable que l'arbre estigui airejat i il·luminat, això junt a la densitat de matoll que pot arribar a desenvolupar-se en algunes suredes, fa que l'estassada del matoll prèviament a la pela sigui altament recomanable i en algunes zones imprescindible almenys als voltants del suro.

El tractament que reben les suredes, amb lleves periòdiques en les que no solament se les desprotegeix sinó que a vegades es fereixen amb les eines, fa que el suro sigui susceptible d'ésser atacat per diverses malalties. El principal enemic de les suredes son normalment els fongs con Hypoxylon mediterraneum, Phytophthora cactorum i Diplodia que es manifesten en un xancre de fusta morta causant-li després la mort.

Com a insectes defoliadors li ataquen Lymantria dispar i Malacosoma neustria que poden arribar a deixar-lo sense fulles sense matar-lo. Com a insectes perforadors cal destacar Coraebus bifasciatus que ataca a les branques fines de menys de 6 cm i Coraebus undatus que posa el ous a les esquerdes del suro i al sortir deteriora el suro que únicament és apte per a trituració. Altres insectes que afecten a la qualitat del suro son Cerambix cerdo, Orictes nasiformes i Crematogaster scutellaris.

Propietats i usos
Fusta ocre vermellosa, sovint vetejada, molt densa i dura que ha estat emprada en torneria i fusteria per fer carros, eines i botes. També s'ha fet servir en construcció naval per la seva resistència en submergir-la al mar. El carbó de suro és de gran qualitat i ha portat en algunes zones i èpoques a tractar com a bosc baix a les suredes. La "mare" del suro o part viva, rica en tanins, es destil·lava per poder curtir pells i en certa època es pelaven "a mort" els suros per aquesta finalitat.

El principal producte és el suro, el pelegrí procedent de la primera pela que es pot triturar o destinar o fins decoratius (com cabanes per fer naixements de Nadal). Però és en les successives peles que obtenim el producte compacte, elàstic, aïllant... que tots coneixem i que s'utilitza en les millors peces per fer taps (un bon vi o cava porta sempre un bon tap i normalment es pot aplicar també això a la inversa). Els avanços en l'industria taponera aconseguint pegaments comestibles que no alteren al vi, han portat a l'aprofitament més acurat del suro extret, triturant totes les restes.

Altres usos son els de aïllant, parquet (així passa a la biblioteca de la "Escuela Técnica de Ingenieros de Montes" de Madrid) , tauler d'anuncis, decoratiu en roba, mobles i adorns, per folrar parets, paper per fer targes de visita o similars...

Un ús curiós del suro sense tractar es per construir ruscos d'abelles, com es fa a Astúries (dada facilitada per l'autor de "El Bosque" -web forestal-).

Els seus bolets
Trobem en les suredes bolets de gran qualitat, la freqüència amb la que es troba barrejada amb altres arbres com el pi pinyer, el pi marítim o l'alzina faciliten que el ventall de bolets que ofereixen les suredes sigui quasibé inacabable. Per esmentar alguns dels més coneguts:

- Amanita caesarea (ou de reig o amanita dels cèsars): el seu nom indica ja la seva qualitat. D'aspecte i color groc molt característic.

- Boletus edulis (sureny o cep): bolet de gran qualitat ja comentat en altres descripcions.

- Lactarius delicius (pinatell o rovelló): bolet molt saborós a la brasa, saltejat o conservat amb vinagre, menys apreciat cuinat d'altres maneres. Es dona en forests barrejades amb pins.

- Cantharellus cibarius (rossinyol): bolet groc molt bon comestible i difícilment parasitable.

- Hygrophorus russula (carlet): Bolet de gust suau, granatòs, amb cutícula que es desprèn amb facilitat.




© Ajuntament de Alfara de Carles, Tots els drets reservats - Qui som? - Normes de privacitat

Amb el suport de: Diputació de Tarragona. Logo Consell Comarcal del Baix Ebre. Logo Consorci Administració Oberta de Catalunya. Logo